Com a conclusions finals sobre el meu pràcticum,
voldria fer una reflexió general sobre la figura de la psicopedagoga i les
seves tasques. Vull manifestar a traves d’aquest escrit general, la meva
perspectiva sobre la feina.
El psicopedagog ha de contribuir a promoure i millorar els processos d’aprenentatge. La seva activitat professional es produeix en diferents contextos i aquests engeguen unes competències específiques, i en això rau la dificultat, davant aquesta especificitat. Cada context demana una intervenció concreta i produeix una demanda diferent perquè l’objecte d’estudi varia. Com diu Climent Giné: per tenir clar quina ha de ser la pràctica professional del psicopedagog hem de tenir clar el context d’intervenció on s’està treballant. Existeixen tants contextos d’intervenció com àmbits i per ajudar a qualsevol procés d'Ensenyament /Aprenentatge de forma adequada ens hem d’adaptar al seu propi context d’intervenció. Evidentment ha d’haver un marc teòric general que orienti i fonamenti la intervenció educativa del psicopedagog, posteriorment cal adaptar tota aquesta teoria al context específic que estem intervenint. Cada context gira entorn d’un sistema concret format per una xarxa de persones amb unes característiques individuals. Per això, és necessària una intervenció diferent per a cada context, i cada persona necessita una intervenció específica. Cal dissenyar les diferents intervencions partint del caràcter sistèmic i la necessitat de donar una resposta global, que afavoreixi la millora de tots els elements del sistema. Tots els centres docents tenen molts trets comuns, és la diferència, la particularitat de cada centre el que ens ha de fer que puguem assessorar i fer la nostra intervenció psicopedagògica "a mida" del que demana o necessita el centre o l’alumne. L’assessorament porta implícita una demanda que parteix d’una necessitat. Cal treballar amb certa disposició favorable, certa col·laboració perquè es produeixi alguna millora. Partint de la teoria de Vigotsky sobre la necessitat de poder ajudar a crear zones de desenvolupament pròxim (ZDP) per poder crear un context per l’assessorament, donant eines, recursos als professors que ajudin a connectar i a interactuar amb l’alumnat amb la intenció de que aquesta ajuda afavoreixi a poder realitzar un aprenentatge significatiu.
El psicopedagog ha de contribuir a promoure i millorar els processos d’aprenentatge. La seva activitat professional es produeix en diferents contextos i aquests engeguen unes competències específiques, i en això rau la dificultat, davant aquesta especificitat. Cada context demana una intervenció concreta i produeix una demanda diferent perquè l’objecte d’estudi varia. Com diu Climent Giné: per tenir clar quina ha de ser la pràctica professional del psicopedagog hem de tenir clar el context d’intervenció on s’està treballant. Existeixen tants contextos d’intervenció com àmbits i per ajudar a qualsevol procés d'Ensenyament /Aprenentatge de forma adequada ens hem d’adaptar al seu propi context d’intervenció. Evidentment ha d’haver un marc teòric general que orienti i fonamenti la intervenció educativa del psicopedagog, posteriorment cal adaptar tota aquesta teoria al context específic que estem intervenint. Cada context gira entorn d’un sistema concret format per una xarxa de persones amb unes característiques individuals. Per això, és necessària una intervenció diferent per a cada context, i cada persona necessita una intervenció específica. Cal dissenyar les diferents intervencions partint del caràcter sistèmic i la necessitat de donar una resposta global, que afavoreixi la millora de tots els elements del sistema. Tots els centres docents tenen molts trets comuns, és la diferència, la particularitat de cada centre el que ens ha de fer que puguem assessorar i fer la nostra intervenció psicopedagògica "a mida" del que demana o necessita el centre o l’alumne. L’assessorament porta implícita una demanda que parteix d’una necessitat. Cal treballar amb certa disposició favorable, certa col·laboració perquè es produeixi alguna millora. Partint de la teoria de Vigotsky sobre la necessitat de poder ajudar a crear zones de desenvolupament pròxim (ZDP) per poder crear un context per l’assessorament, donant eines, recursos als professors que ajudin a connectar i a interactuar amb l’alumnat amb la intenció de que aquesta ajuda afavoreixi a poder realitzar un aprenentatge significatiu.
No s’ha d’arribar a una relació de dependència, cal
fer treball en col·laboració, treball en xarxa, reflexió conjunta, crear espais
d’aprenentatge... ajudant a crear cotes
d’autonomia cada vegada més elevades. L’aprenentatge és en totes dues vies (per
el psicopedagog també). Les actuacions del psicopedagog han de contribuir al
disseny i desenvolupament d’ajudes educatives en l’àmbit de centre i en l’àmbit
d’aula, i això ha de partir d’una valoració inicial i una certa intenció de
millora dels elements existents.
El psicopedagog no pot actuar a tots els punts de
la xarxa del context escolar, però caldria fer l’esforç de que una petita
intervenció, en aquets cas nostre en el context escolar, fes incidència ni que
sigui de forma indirecta en la resta de contextos (escolar, familiar,
lleure...). Crec que assolim l’èxit quan aconseguim des d’un nínxol ecològic
fer un petit canvi en la resta ( àmbit escolar, familiar, lleure...). Tot
i que sempre cal tenir clars els límits de la nostra intervenció i no hem de
perdre mai de vista la finalitat que busquem, quin era el nostre objectiu. Això
ens ajudarà a no entrar en l’espai d’altres professionals i ens donarà la
possibilitat de col·laborar amb ells.
La finalitat de la intervenció és la
millorar dels processos d’aprenentatge. L’objecte d’intervenció la
persona individual i el grup i contextos que l’envolten (els nínxols
ecològics). Però les funcions del psicopedagog van més enllà de
l’atenció individualitzada. Les reunions amb l’equip de suport, les reunions
amb tutors, amb l’equip d’aula (o claustre)... són també molt importants. El
psicopedagog ha de vetllar per mantenir una mateixa línia a l’escola. Donar
pautes o estratègies al professorat per arribar a un major número d’alumnes i a
un ensenyament de més qualitat. S’han de tenir coneixements conceptuals (sobre
les bases psicopedagògiques de l’enfocament constructivista dels processos
d'e-a,...), coneixements procedimentals (sobre orientació i planificació,
avaluació, intervenció,...) a banda de tot un munt d’altres característiques,
ja que la intervenció no es limita a donar ajuts, sinó que ha de dissenyar
espais educatius (treballant amb la institució, amb el professorat, ...). Per
tant, cal arribar a crear contextos de col·laboració i treball conjunt tant a
nivell de centre com d’aula, aportant el nostre coneixement teòric i específic
en la concreció d’aquelles adaptacions, ajudes que parteixin de la realitat del
context i de les necessitats dels propis implicats per promoure el seu
desenvolupament.
A causa d’aquest caràcter contextual de la pràctica psicopedagògica, hem de tenir en compte l’estructura, el funcionament i l’organització del sistema educatiu general, el centre i l’aula on es realitza la intervenció, hem d’entendre aquests sistemes com a interdependents, per la qual cosa s’han de conèixer de forma global. La pràctica psicopedagògica l’hem de situar en el macrosistema, al mesosistema i al microsistema i les relacions mútues que s’estableixen entre tots ells. El treball en xarxa és una de les claus de la nostra intervenció, buscar la implicació de tots els professionals, el treball conjunt, és la fita més important a seguir per aconseguir que realment la nostra tasca arribi a aconseguir cotes cada vegada més elevada d’autonomia professional, per tal de que la nostra acció pugui assentar les bases per a convertir-se en una acció preventiva.
El psicopedagog ha d’acompanyar o liderar aquest canvi, cal buscar les potencialitats de l’altre i acompanyar de manera no autoritària amb lideratge facilitador, ajudo a que avanci. Cal treballar bé la part emocional per integrar la gent. Cal fer de la participació una manera de relacionar, escoltar, reconèixer l’altre, tractar bé.... sense perdre els objectius de vista. Arribar a aquesta situació no serà a partir d’un prestigi social a la labor del psicopedagog, sinó del treball individual que realitzi cadascun dins del context i del reconeixement personal que obtingui de la seva labor per part dels companys. Crec que hem d’aconseguir ajudar a sumar, CONSTRUIR projectes col·lectius a partir d’individualitats. Fer un treball de vegades de CONEIXEMENT I RECONEIXEMENT DE L’ALTRE. A les escoles es treballa molt i molt bé (molt sovint i generalitzant) i de vegades només es tracta de posar sobre el paper el que es fa o com es fa perquè la resta de la comunitat educativa en sigui conscient.
Recordar també la complexa i indeterminada funció de l’assessor extern. Si ja és complicat treballar en un centre escolar donada la seva complexitat de personal i de relacions humanes i laborals, encara s’incrementa la dificultat quan la figura és externa. Cal treballar la seducció, les relacions laborals, el tema de les emocions... per tenir un bon clima de feina, tractar de no ferir sensibilitats....
A causa d’aquest caràcter contextual de la pràctica psicopedagògica, hem de tenir en compte l’estructura, el funcionament i l’organització del sistema educatiu general, el centre i l’aula on es realitza la intervenció, hem d’entendre aquests sistemes com a interdependents, per la qual cosa s’han de conèixer de forma global. La pràctica psicopedagògica l’hem de situar en el macrosistema, al mesosistema i al microsistema i les relacions mútues que s’estableixen entre tots ells. El treball en xarxa és una de les claus de la nostra intervenció, buscar la implicació de tots els professionals, el treball conjunt, és la fita més important a seguir per aconseguir que realment la nostra tasca arribi a aconseguir cotes cada vegada més elevada d’autonomia professional, per tal de que la nostra acció pugui assentar les bases per a convertir-se en una acció preventiva.
El psicopedagog ha d’acompanyar o liderar aquest canvi, cal buscar les potencialitats de l’altre i acompanyar de manera no autoritària amb lideratge facilitador, ajudo a que avanci. Cal treballar bé la part emocional per integrar la gent. Cal fer de la participació una manera de relacionar, escoltar, reconèixer l’altre, tractar bé.... sense perdre els objectius de vista. Arribar a aquesta situació no serà a partir d’un prestigi social a la labor del psicopedagog, sinó del treball individual que realitzi cadascun dins del context i del reconeixement personal que obtingui de la seva labor per part dels companys. Crec que hem d’aconseguir ajudar a sumar, CONSTRUIR projectes col·lectius a partir d’individualitats. Fer un treball de vegades de CONEIXEMENT I RECONEIXEMENT DE L’ALTRE. A les escoles es treballa molt i molt bé (molt sovint i generalitzant) i de vegades només es tracta de posar sobre el paper el que es fa o com es fa perquè la resta de la comunitat educativa en sigui conscient.
Recordar també la complexa i indeterminada funció de l’assessor extern. Si ja és complicat treballar en un centre escolar donada la seva complexitat de personal i de relacions humanes i laborals, encara s’incrementa la dificultat quan la figura és externa. Cal treballar la seducció, les relacions laborals, el tema de les emocions... per tenir un bon clima de feina, tractar de no ferir sensibilitats....
